ALIÀS vosaltres sabien, Jo sabia i sé que vosaltres sabien, no sol aquelles persones en la universitat. Tots estem morts. Fa molt temps que estem morts. el que busco ara és saber quan va saber. M'acordo de quan vaig arribar a aquest poblat. Ell no era habitat. T'ho juro fins i tot per déu si em demana i si... ho vol. No hi havia viva ànima. No he vist, llavors, un gos viu o mort si més no.
En aquell moment no fugia de ningú i tampoc de mi encara, doncs estava mort com tots. no buscava redempció, no hi ha redempció per als morts, la mort va ser la redempció.
quinta-feira, 19 de abril de 2007
«Aquest homo sembla molt an En Pere.—Sí, ¡alias ell!».
ALIAS o ALIÀS
|| 1. adv. a) D'altra manera, no essent així. E assò no mudets ne dilatets, alias ferem fer execució en los bens del contrafent, doc. a. 1450 (Hist. Sóller, i, 72). A mes dels emoluments que aliàs li toquen, Ordin. Univ. 1629.—b) espec. Per altre nom; cast. alias. Quan s'aplica a persones, s'anteposa al sobrenom després d'enunciar el cognom. Johan de Aguilar alias Toralles, Ardits, ii, 423 (a. 1462). Hun apellat simon tort alias ballaster, doc. a. 1451 (Boll. Llul., ix, 214). Mestre Joan Guardiola, alias dit lo Mut, Docs. pint. 18. De vn cars que feu la Viuda reposada, alias endiablada, Tirant, c. 400. Medecina deneiativa alias axugativa, Cauliach Coll. vii, 1a, 5. Toques de reyna alias alcaydies, doc. a. 1534 (Col. Bof., xli, 356).
|| 2. pron. Altra cosa. Tant en vestir, calsar, menjar, beure, com alias dels bens de la mia heretat, doc. a. 1481 (Boll. Lul., x, 14). Per los esguarts | de males arts e fals compás | et aliàs | hom si acoste, Spill 9792.
Loc.
—Aliàs ell!: ho diuen irònicament quan algú afirma infundadament que una persona s'assembla a una altra (Men.). Ex.: «Aquest homo sembla molt an En Pere.—Sí, ¡alias ell!».
Fon.: áliəs o əliás (or., bal.); álias o aliás (occ., val.). En la loc.: əliáz éʎ! (Ciutadella).
Var. ort. ant.: alies.
Etim.: pres del llatí alias, mat. sign.
ALIES adv. i pron.:
V. alias. Sots pena de perdre dit or y plata perles et alies, doc. a. 1674 (Boll Lul., iii, 70). Ordenat per la ilustre dona Elionor, alies sor Ysabel de Billena, Villena Vita Chr., dedic. S'alegrava de que'l cridessen per l'àlies en que's coneixia la seua missaga marinera, Moreira Folkl. 624.
|| 1. adv. a) D'altra manera, no essent així. E assò no mudets ne dilatets, alias ferem fer execució en los bens del contrafent, doc. a. 1450 (Hist. Sóller, i, 72). A mes dels emoluments que aliàs li toquen, Ordin. Univ. 1629.—b) espec. Per altre nom; cast. alias. Quan s'aplica a persones, s'anteposa al sobrenom després d'enunciar el cognom. Johan de Aguilar alias Toralles, Ardits, ii, 423 (a. 1462). Hun apellat simon tort alias ballaster, doc. a. 1451 (Boll. Llul., ix, 214). Mestre Joan Guardiola, alias dit lo Mut, Docs. pint. 18. De vn cars que feu la Viuda reposada, alias endiablada, Tirant, c. 400. Medecina deneiativa alias axugativa, Cauliach Coll. vii, 1a, 5. Toques de reyna alias alcaydies, doc. a. 1534 (Col. Bof., xli, 356).
|| 2. pron. Altra cosa. Tant en vestir, calsar, menjar, beure, com alias dels bens de la mia heretat, doc. a. 1481 (Boll. Lul., x, 14). Per los esguarts | de males arts e fals compás | et aliàs | hom si acoste, Spill 9792.
Loc.
—Aliàs ell!: ho diuen irònicament quan algú afirma infundadament que una persona s'assembla a una altra (Men.). Ex.: «Aquest homo sembla molt an En Pere.—Sí, ¡alias ell!».
Fon.: áliəs o əliás (or., bal.); álias o aliás (occ., val.). En la loc.: əliáz éʎ! (Ciutadella).
Var. ort. ant.: alies.
Etim.: pres del llatí alias, mat. sign.
ALIES adv. i pron.:
V. alias. Sots pena de perdre dit or y plata perles et alies, doc. a. 1674 (Boll Lul., iii, 70). Ordenat per la ilustre dona Elionor, alies sor Ysabel de Billena, Villena Vita Chr., dedic. S'alegrava de que'l cridessen per l'àlies en que's coneixia la seua missaga marinera, Moreira Folkl. 624.
Assinar:
Postagens (Atom)